Qui no sap què és una onada de calor? I més aquests dies que ja en portem un parell i sembla en tindrem alguna altra. No em refereixo a saber quina és la seva definició científica (que en té, i que implica tres o més dies seguits a temperatures màximes superiors a 33,1ºC, en el cas de la ciutat de Barcelona). Em refereixo a entendre que fa més calor de l'habitual i com ens està afectant, tant a nivell de salut com d'impacte directe sobre el territori (per exemple, amb els incendis). I com que aquest impacte no és igual per a totes les persones, ja que la injustícia climàtica existeix i cada vegada és més evident.
Sembla que hem començat l'estiu amb mal peu i amb un 'trending topic': l'emergència climàtica. Estem envoltats de missatges alarmistes que ens avisen que aquest serà l'estiu més 'fresquet' dels següents que ens esperen. Amb imatges constants d'incendis que arrasen espais habitats i naturals. I amb la previsió d'una tardor i un hivern en què la crisi energètica i l'econòmica s'uniran en un cocktail mortal per a moltes famílies.
Els ànims estan pel terra (i mira que l'estiu acaba de començar). Aquest any la depressió post-vacacional (si és que pots fer vacances) serà una altra pandèmia per esquivar. Dormir malament, passar el dia amb calor, i rebre notícies 'dolentes' constantment, i en molts casos amb el Covid-19 encara rondant; ens està portant a una situació de desànim general en què la salut mental està sent una de les més afectades.
Amb tots aquests elements sobre la taula, quin és el nostre paper? De moment seguim sent còmplices passius. Mirem, observem, opinem (molt!) però no fem res realment impactant i transformador. Volem un canvi però no estem disposats a canviar. Com tampoc no ho estan les empreses, les polítiques públiques i el propi sistema capitalista que ens dirigeix i exigeixen produir i callar.
Però ara que no només ens hem xocat amb l'iceberg de manera frontal, i veiem com els blocs de gel llisquen impunement per la coberta; sinó que ens estem 'literalment' enfonsant; què podem fer al respecte? Només quan l'aigua ens mulli les sabates i les taules surin i no puguem seguir amb la festa que fa desenes d'anys estem celebrant; reaccionarem? Fins que no veiem el nostre veí o veïna caure per la borda o en perill la nostra salut o la de la gent que estimem... no començarem a cridar, demanar ajuda o directament actuar? La resposta és: Sí!
En aquest moment (que insisteixo ha arribat) en què el col·lapse ens desperti d'un somni llarg i plaent, només ens quedarà cridar, córrer, plorar, demanar ajuda i dir que 'sí' a totes les decisions que s'imposin des dels governs i grans corporacions? Com ha passat durant la pandèmia... Seguirem sent 'passius' però en aquest cas ja no serem còmplices sinó 'víctimes' d'haver allargat la festa més del compte.
En aquest context tan distòpic i desesperançador, de què serveix un article com aquest? De què serveix tornar a explicar que fa temps que els científics ens estan avisant i que hem estat incapaços de canviar el sistema? Doncs serveix per a dues coses. D'una banda, per preocupar-vos. Sí, just abans de vacances... em podria haver esperat un parell de mesos... però en algun moment caldrà ser conscients del que està passant i del que passarà, encara que això ens generi ansietat (ara coneguda com ecoansietat). És com no voler saber o no admetre que tens una malaltia per no passar-ho malament i continuar fent el mateix, com si res. Però mentre que no reacciones, la malaltia avança. Millor saber-ho, acceptar-ho i prendre mesures, no és així?
I, de l'altra banda (i aquí arriba el raig de llum, l'armilla salvavides, la mà desconeguda que t'agafa des d'una barca propera...), aquest article també serveix (humilment) per despertar ments (com si ens trobéssim a Matrix i algú ens desconnectar per fi) i buscar solucions compartides, viables i força immediates. Solucions com quines? Una solució que no comparteixo és seguir gaudint la vida tal com ho hem fet fins ara i, arribat el moment, doncs ja veurem... Encara que, lamentablement, cregui que és el que segurament succeirà. No es tracta tampoc de renunciar a tot allò que ja fem per reduir el nostre impacte: minimitzant els residus a l'origen, promovent la generació distribuïda d'energia amb fonts renovables, consumint productes locals i ecològics, conservant els nostres espais naturals i renaturalitzant les nostres ciutats, promovent dietes més sostenibles i saludables, etc.
No es tracta de quedar-nos mirant impotents i no fer res. Cal canviar la base de tot, del sistema. Cal reaccionar, buscar altres maneres de relacionar-nos i de consumir, i mentrestant, hem de ser resilients com a individus però sobretot com a societat i comunitat. És a dir, hem d'acceptar que una nova realitat s'està imposant i que, en certa manera, ens haurem d'adaptar a viure d'una altra manera. Des de refugiar-nos quan faci molta calor, a consumir menys de tot (energia, aigua i materials) i de més proximitat (no només pel menor impacte ambiental, sinó també per afavorir economies d'escala i assegurar que no ens faltarà l'aliment); o fins i tot haurem de passar a ser recol·lectors i constructors, qui sap?
Hi ha moltes accions a impulsar i canvis a promoure. Un dels més importants i difícils és el canvi cultural i de mentalitat cap a una transformació social que se centri en les persones: ajudar-nos, conèixer-nos, no témer-nos, compartir coneixement, intercanviar materials i temps, escoltar-nos i organitzar-nos en comunitat... En definitiva , salvar-nos els uns als altres i generar relacions de confiança i suport mutu.
Les crisis solen ser traumàtiques i lamentablement afecten primer els més vulnerables, però també són oportunitats 'forçoses' per canviar el sistema actual. Un sistema que ens manté adormits i obedients i que en cap cas no és el millor per a tothom. Un somni etern i plàcid que ens està portant al col·lapse ambiental, econòmic i social. Despertar és el primer pas. El segon és sobreviure. El tercer és passar a l'acció, des de la comunitat. I el quart, transformar! No és una fórmula fàcil ni còmoda, però és el que hi ha. Tu decideixes! Què prefereixes: la pastilla vermella o la blava?