Sostenibilitat=salvar planeta+reciclar?
‘No us enamoreu de la vostra primera idea’, va ser una de les primeres coses que vaig dir als meus alumnes de segon curs del Grau de Disseny d’Elisava. Després vaig preguntar: ‘què és la sostenibilitat per vosaltres?’ En el primer casos estava frenant un procés normal i natural, que és voler canviar d’entrada un disseny que no veus clar, però que en realitat desconeixes molt. En el segon cas, es tractava de promoure en ells la reflexió de què vol dir sostenibilitat i com aplicar-la al disseny. La majoria van dir dues coses: ‘salvar/respectar el planeta’ i ‘reciclar’.
En el primer cas es tracta d’una visió naïf i bastant homo/dona centrista, o millor dit, paternalista. Qui som nosaltres per pensar que som el centre de l’univers? De veritat creiem que el planeta ens necessita per sobreviure? No és ben bé a l’inrevés? Resulta que som nosaltres que el necessitem per sobreviure. D’altra banda, parlar de sostenibilitat i citar el reciclatge és anar directament al final del cicle, sense tenir en compte altres accions preventives com comprar menys, compartir el que tenim, reparar allò que no funciona, evitar l’ús excessiu d’envasos i plàstics, comprar amb criteris ambientals, etc. Si tot es limita a reciclar, anem malament. L’objectiu, de fet, seria generar residu zero i no haver de reciclar tant. Fer que tot fos més circular, que els materials i l’energia entressin i sortissin dels sistemes sense generar emissions i/o residus.
Alguns dels projectes que més m’han sorprès… positivament
El projecte d’aquest curs ha consistit en redissenyar una joguina amb criteris de disseny sostenible. Quan el curs arriba al seu fi, les darreres setmanes de classe, per a mi són les millors. Els alumnes es troben en la fase creativa i poden, per fi, donar forma a les seves propostes de redisseny, fins ara ‘capades’ per mi, ja que primer havíem d’analitzar el disseny de partida.
En aquest moment del projecte, els estudiants comencen a proposar com millorar el disseny que han escollit. Hi ha que ho tenen molt clar i coincideix amb la seva idea inicial. Hi ha d’altres que se n’adonen que el disseny que han escollit no estava tan malament i que els costarà millorar-lo. Altres es troben que la seva proposta empitjora l’impacte del disseny inicial a nivell quantitatiu, però no qualitatiu. Això és vàlid?
A més, com han de fer un ‘pre-prototip’ (no se li pot dir prototip encara), també assagen les seves idees i les materialitzen. La millor manera de saber si allò que tens al cap i que has dibuixat en un render i modelat en un programa 3D; té algun tipus de sentit, lògica i atractiu.
A continuació mostro alguns dels resultats d’aquest any:
Com passar d’una xarxa i base de plàstic que envolta un ‘osito’ que emet un so divertit però estressant si es repeteix constantment, en Yukis, a un sistema modulable de cartró amb gràfica també modulable i que genera un col·leccionable.
Com passar d’una caixa amb plàstic, de color rosa, amb dues ninfes del bosc (totalment dirigit al públic femení); a un cilindre desmuntable de material biodegradable, amb una base que conté una llavor (per això anomenen al seu envàs ‘pip’, llavor en anglès) que permet plantar l’envàs i que creixi una planta. Disseny circular.
Com passar d’un envàs de cartró durable d’una joguina amb molt de caràcter, de fusta, el Quixo; a una altra caixa de cartró, que li confereix encara més caràcter al joc i que no necessita tintes.
Dissenyar bé és una oportunitat professional
Pot sonar una mica estrany que dissenyar bé pugui ser una manera de diferenciar-se de la resta. Això vol dir que la resta ho fa molt malament? No haurien de dissenyar bé tots els dissenyadors i no només els que incorporen criteris de sostenibilitat? De fet, molts dels grans dissenyadors sempre han treballat incorporant aquests criteris, però no per obtenir una certificació o per posar el prefix ‘eco’ davant del nom del seu disseny, sinó perquè era la millor manera de fer-ho. El sentit comú, un dels criteris que no pot faltar quan es pretén dissenyar bé. O en Rafael Marquina, quan va dissenyar la seva setrillera, li va dir la ‘ecosetrillera’? No, no va ser així. Ell va pensar quin era la millor manera de fer un dispensador d’oli que no vessés, que fos monomaterial, que es mantingués dret amb un bon equilibri, que fos maco i atractiu, etc. No la manera més ecològica de fer-ho. Per què malgastar materials i fer un producte que dura poc, que no funciona bé i que no es pot reciclar ens ha de sorprendre tant? És lo lògic, no?
Per tant, després d’aquest tercer curs a Elisava, segueixo insistint en el mateix als meus alumnes: dissenyar bé no és tan evident com sembla. Per tant, fer-ho, és una manera de diferenciar-se en el mercat, de posicionar-se respecte la resta i de prendre avantatge. Perquè en el futur, el disseny serà bon disseny o no serà.