El sistema treu fum. I nosaltres també. La sensació d’acceleració i manca de temps no deixa de créixer tot i que cada vegada treballem de manera més eficient i comptem amb eines que ens permeten fer més i millor. Però això no vol dir que fem menys, sempre volem més!
Jevons va observar que el consum de carbó a Anglaterra es disparava a mesura que es produïen millores a les màquines de vapor. Aquesta és la paradoxa a la que dóna nom: quan s’aconsegueix més eficiència (per exemple, energètica), augmenta el consum. Això ens ha acompanyat sempre. En posar una pedra afilada al final de la llança es caçava millor però llavors es va voler caçar més. Quan internet (quin salt!) ens va facilitar accedir a més informació i de manera molt ràpida i comunicar-nos de manera àgil; la lentitud del correu postal i el fax va donar pas a la velocitat. Podem fer més en menys temps. Però el temps és com un gas. Si l’habitació és més petita, es contrau. Si és més gran, es dilata. Però sempre tendim a omplir tota l’habitació i el temps s’adapta.
Ara mateix tinc la sensació que la IA ha arribat per accelerar-ho tot encara més i anem més de bòlit que mai. Què està passant? Doncs el que ha passat sempre: fem més, millor (no sempre), més eficient, més connectat o desconnectat (segons com es miri)… però sempre més! Dedicar aquelles dues hores que l’eficiència del sistema t’ha regalat en què les fas servir? En passejar, en llegir, en dormir, en abraçar i ser estimada, en prendre el sol? No, això no entra en els plans d’un sistema hiper productivista que ens ha inoculat l’obligació vital de produir fins i tot quan ens divertim, fins i tot quan descansem.
Això no entra en els plans d’un sistema hiper productivista que ens ha inoculat l’obligació vital de produir fins i tot quan ens divertim, fins i tot quan descansem.
No parem de fer zapping però ara ja no només amb el comandament de la televisió. Ara passem d’un contingut a l’altre amb el mòbil. Les xarxes socials ja no responen al seu nom i funció original. Ja no ens connecten entre nosaltres sinó que ens desconnecten del món i de nosaltres i ens distreuen d’una acceleració que ens esgota i només ens deixa forces per veure gatets fets amb IA. Passem d’un contingut a l’altre i ja no sabem si allò que veiem és un anunci, és opinió, és ciència, és veritat! L’algoritme ens manté envoltats d’allò que volem sentir i que donem per cert, perquè simplement ens ve de gust i hi estem d’acord. (En aquest darrer cas em costa parlar en primera persona del plural perquè el meu algoritme, precisament, no para d’enviar-me discursos sobre la distopia en la que vivim i la meva hiper consciència només troba descans en concerts històrics, reels d’artesania i recomanacions per a cinèfil·les).
I en aquest ritme frenètic, el planeta no s’hi troba bé. I com nosaltres, fa temps que té símptomes que mostren que no pot sostenir la nostra acceleració. Els ecosistemes estan estressats, com nosaltres, i enlloc d’escoltar-los i d’escoltar-nos seguim sense parar, emplenant ‘l’habitació del temps’ fins que no doni més de si. La meritocràcia, el ‘FOMO’ i la por a parar, ens manté en un ‘anar de cul’ etern que potser abans estava de moda però que ara ja no i que a més comença a passar-nos factura.
Els ecosistemes estan estressats, com nosaltres, i enlloc d’escoltar-los i d’escoltar-nos seguim sense parar. La meritocràcia, el ‘FOMO’ i la por a parar, ens manté en un ‘anar de cul’ etern que potser abans estava de moda però que ara ja no i que a més comença a passar-nos factura.
I en tot aquest caos compartit, què passa amb el discurs ambiental? No resulta gens estrany que ens costi prestar atenció a missatges que ens conviden a connectar amb la natura, amb nosaltres mateixos, i amb un ritme més lent i conscient. Fins fa poc la ‘sostenibilitat’ servia per seguir creixent però millor. Això s’ha acabat. Ja no hi ha espai per aquest discurs. Aquest exercici de greenwashingens ha servit els darrers 50 anys però ara ja no funciona. No encaixa perquè ja no és suficient.
Recentment vaig ser formadora en un curs sobre comunicació ambiental, dirigit a educadors i educadores ambientals i, al llarg de totes les sessions passava el mateix: acabàvem parlant de la necessitat de superar l’etapa capitalista perquè estava acabant amb nosaltres i amb el planeta. Els professionals que fa molt que ens dediquem a això som més conscients que mai que per molt que divulguem i vulguem sensibilitzar, anem al revés de tothom. I això genera molta frustració perquè canviar el sistema és un repte immens. És una paret enorme contra la que no deixem de donar-nos cops, una vegada i una altra. I el cap ja comença a fer mal. Tenim clar quin és el camí però no sabem com recórre’l i, sobretot, com fer que la gent s’hi sumi.
Per molt que divulguem i vulguem sensibilitzar, anem al revés de tothom. I això genera molta frustració perquè canviar el sistema és un repte immens. És una paret enorme contra la que no deixem de donar-nos cops, una vegada i una altra. I el cap ja comença a fer mal.
En aquest context incert, accelerat i de distraccions constants, el futur encara no està escrit tot i que ens vulguin fer creure que sí. Hem acceptat el col·lapse de la civilització actual però no podem assumir el fi del capitalisme. Però davant aquest ‘no podem fer res’ que els discursos distòpics ens traslladen, resulta que hi ha evidències com que el present és el primer lloc des del qual podem dissenyar el futur. Sembla simple però és clau.
Amb això no vull negar el col·lapse ja actual però sí la impossibilitat de transformar-lo en una altra manera de ser i conviure. Accepto que col·lapsem però també que el capitalisme s’enfonsa amb nosaltres. El més preocupant de tot plegat és que no ens estem preparant prou i patiran moltes persones, primer les més vulnerables i després la resta. El conflicte hi serà però ens adaptarem i ens en sortirem. I segurament donarem espai a d’altres manera d’estar en aquest planeta.
Mentrestant, crec que el primer pas és ser-ne conscients que això arribarà i viure l’ara amb consciència, responsabilitat i voluntat transformadora. Quan tot sembla massa complex i les alternatives es divisen com una opció només per als innocents i optimistes, l’empatia i l’amor resorgeixen i ens recorden el que realment ens omple: estimar i ser estimats i estimades.
Quan tot sembla massa complex i les alternatives es divisen com una opció només per als innocents i optimistes, l’empatia i l’amor resorgeixen i ens recorden el que realment ens omple: estimar i ser estimats i estimades.cargo
