Compartir és viure i compartir aquells llibres o publicacions que m’han ajudat a poder afirmar convençuda i amb coneixement “jo sóc feminista”,encara és més que viure: és sumar, estar més a prop unes de les altres. I més ara, dies abans de la primera vaga feminista de la història.

Y fueron felices comiendo perdices… (Nuria Pompeia, 1970)

Aquest llibre sempre va estar prop meu. El mirava i remirava sovint. Dic mirava perquè es tracta d’una novel·la gràfica i d’humor. Amb un dibuix senzill i un color taronja que permet destacar allò que normalment s’invisibilitza (potser per això el meu color favorit és el taronja?), Núria Pompeia fa possible en aquest llibre que te n’adonis com, des del moment que naixem, les dones patim discriminació i, en alguns casos, explotació i violència.

 

Querida Ijeawele. Cómo educar en el feminismo (Chimamanda Ngozi Adiche, 2017)

Consisteix en 15 consells que Chimamanda Ngozi Adiche, amb veu càlida i directa, li dirigeix a una jove mare que acaba de donar a llum, Ijeawele. Es tracta d’una crida a fugir dels estereotips i lluitar per una societat més justa educant els nostres fills en la igualtat i el respecte. A continuació en faig un recull dels aspectes que més m’han impactat i emocionat:

• Sigues una persona plena. La maternitat és un do meravellós, però no et defineixis únicament per ella.
• Feu-ho junts. Els homes poden fer exactament el mateix que una dona menys parir i donar el pit.
• No li diguis mai que ha de fer alguna cosa o deixar de fer-ho ‘per ser una nena’. El mateix val en el cas d’un nen.
• El benestar d’una dona ha de basar-se en alguna cosa més que la benevolència masculina (aquest m’encanta!).
• Ensenya-li a llegir, que estimi la lectura.
• Ensenya-li a qüestionar-se els homes que només empatitzen amb les dones si les veuen com a una possible relació enlloc de com a éssers iguals.
• Mai li parlis del matrimoni com un triomf.
• Que no cerqui sempre l’aprovació, l’obligació d’agradar. La seva feina no és ser desitjable, sinó realitzar-se plenament.
• Practica esport amb ella. Si li agrada maquillar-se, que ho faci. Si li agrada la moda, recolza-la. Criar a una feminista no consisteix en obligar-la a rebutjar la seva feminitat. Feminisme i feminitat no s’exclou mútuament. És misogin suggerir lo contrari.
• Ensenya-li a qüestionar-se l’ús selectiu que fa la nostra cultura de la biologia com a “raó” per a les normes socials. Sovint, fem servir la biologia per explicar els privilegis que gaudeixen els homes, com per exemple la superioritat física masculina. També emprem la biologia evolutiva per explicar la promiscuïtat masculina, però no la femenina, tot i que existeixi una lògica evolutiva en el fet que les dones tinguin nombrosos companys sexuals, ja que quan més gran sigui el patrimoni genètic, majors seran les oportunitats de parir fills que creixeran sans.
• Parla-li de sexe i fes-ho d’hora. Fes-li saber que el sexe no és un mer acte controlat de reproducció o un acte ‘exclusiu del matrimoni’, perquè és mentida. Digues-li que el seu cos només li pertany a ella, que no tingui la necessitat de dir “sí” a algú que no vulgui o per qui se senti pressionada. I ajuda-la a poder dir vagina o com li vulgueu dir, sense sentir vergonya.
• L’amor arribarà. Ensenya-li que amor no és només donar, sinó també rebre.
• Quan li parlis d’opressió, ves amb compte de no confondre oprimits amb sants. Les dones són igual d’humanes que els homes. Per tant, la generositat femenina és tan habitual com la maldat.
• Fes normal la diferència. Parla-li de diferència. Fes que la valori.

En aquest vídeo de l’autora, que he trobat en el meravellós bloc de l’Iria Marañón Come cuentos.

Morder la manzana (Letícia Dolera, 2018)

Encara no m’he pogut llegir tot el llibre (ja el tinc demanat) i no he arribat a temps per aquest post, però em quedo amb alguna de les coses que m’han portat a voler llegir-lo, algunes de les quals he sentit en aquesta conversa amb Leticia Dolera publicada per Crític. M’alegra que l’any 2018 es publiqui un llibre sobre feminisme, escrit per una dona, i més en el cas d’una dona ‘mediàtica’ que l’ha liat en els darrers premio Feroz i Goya. Gràcies Letícia, molt més que una ‘matazombies’.

• En relació als homes:
  • És important que aquests es posin a la nostra pell.
  • Cal que acceptin que tenen certs privilegis i que potser han de renunciar a alguns per assolir una justícia igualitària.
  • Se’ls hi nega la tendresa, la sensibilitat. La seva vida seria més rica i segurament es donarien menys casos de violència i assetjament. Això darrer ho afegeixo jo!

• En relació a nosaltres, les dones:
  • En el llibre El mito de la belleza de Naomi Wolf, la dieta ha estat el sedant polític de les dones. Mentre ens preocupem per la nostra imatge no lluitem per sentir-nos orgulloses i satisfetes de la nostra feminitat.
  • Cap avenç social s’ha assolit sense incomodar.
  • Allò personal és polític, no és únicament personal. Està en el sistema. Cal infiltrar-se.
  • Les dones sentim vergonya, culpabilitat… El feminisme ens pot ajudar a descarregar-nos d’aquests sentiments que moltes vegades ens acompanyen sense que siguem conscients, tot i que ens facin sentir i estar malament amb nosaltres mateixes.
  • La nostra sexualitat ens pertany.
  • Fraternitat prové de frater, germà. Sororitat prové de sor, germana. Ajudem-nos entre nosaltres!
  • Sembla que com a nenes o dones hem de tenir ‘la millor amiga’. I si volem tenir-ne moltes? Juntes som més fortes.
  • Quan aprens una cosa nova, adquireixes un compromís amb la societat. Això m’ho aplico amb temes ambientals. També em sento així.
  • En reivindicar el nostre espai i obtenir-lo, sembla que no podem fallar ni equivocar-nos un cop el tenim. Però tenim el mateix dret a fer-ho malament que qualsevol altre.
  • Existirà la igualtat quan una dona mediocre pugui arribar tant lluny com un home mediocre.

Cuentos de buenas noches para niñas rebeldes (Elena Favilli i Francesca Cavallo, 2017)

Sabíeu que, segons les dades públiques i accessibles, el 7% dels personatges rellevants a la història són dones? I fins i tot aquestes, molt poques respecte les reals, les desconeixem. Per què no ens les han explicat a l’escola? Bé, potser la clau està en adonar-nos qui ha explicat la història fins ara.

A la Bíblia, les dones són mares (algunes sense haver practicat sexe, no sigui que gaudeixin i tot), putes, un zero a l’esquerra. I dir que Jesucrist va ser una dona és una amenaça i una injúria absoluta! Bé, deixem la religió de banda i centrem-nos en la ciència, l’art, la cultura, l’esport… i descobrim algunes de les dones que també han marcat la història. En aquest llibre, cada dona és una microrrelat acompanyat d’una il·lustració, feta també per una dona. És un llibre que vaig comprar per llegir amb els meus fills, i tot i que ho faig, ha passat a ser un llibre molt meu. Aquí no hi són totes, però sí algunes que m’han sorprès especialment:

• Ada Lovelace (1815-1852): matemàtica, va crear el primer programa informàtic de la història.
• Alfonsina Strada (1891-1959): ciclista, primera dona en fer el Giro de Itàlia.
• Amèlia Earhart (1897-1937): aviadora, primera dona en sobrevolar l’oceà Atlàntic. En fer-ho sobre el Pacífic el seu avió va desaparèixer, però abans de marxar va deixar escrit: ‘Soy consciente de los peligros. Quiero hacerlo porque quiero hacerlo. Las mujeres debemos intentar hacer las mismas cosas que los hombres. Si fracasamos, nuestro fracaso serà un desafío para las demás’.
• Artemisa Gentileschi (1593-1653): pintora, una de les millors de tots els temps. Va dir: ‘Mentre visqui, tindré control sobre el meu propi ser’. Va negar a casar-se i fins i tot va haver d’anar a judici. Va guanyar.
• Qui va escriure Pippi Calzaslargas? Que no deixa de ser l’exemple de com els nens poden agafar les rendes de les seves pròpies aventures. Astrid Lindgren (1907-2002), escriptora, deia: ‘Les entremaliadures no són una cosa que inventis. Sinó que és una cosa que et succeeix’. Més encara si la que s’embruta i no es comporta de manera adequada és una nena, pèl-roja i lliure!
• Brenda Chapman (1962): directora de cinema. Va guanyar un Òscar i un Globus d’Or per Brave, que explica la història de la princesa Mèrida, de tot menys indefensa. Un film on en cap moment hi ha una història romàntica, sinó l’amor entre una mare i una filla, que aprenen juntes estimant-se. Perquè les dones no ens odiem ni som maquiavèl·liques!
• Coy Mathis (2007): alumna de primària. Va néixer una criatura amb penis que els seus pares van anomenar Coy. Però ell volia ser ella. I volia poder anar al lavabo de nenes de l’escola. Li van dir que podia utilitzar el de discapacitats si se sentia millor. Però ella va dir que no. La seva família va anar davant una jutgessa que li va donar la raó. Ara Coy pot fer servir el lavabo que ella vulgui.
• Eufrosina Cruz (1979): activista i política. Primera dona indígena de Mèxic en ser escollida presidenta del Congrés estatal. ‘Quan una dona decideix canviar, tot al seu voltant també canvia’.
• Florence Nightingale (1820-1910): infermera. Va descobrir que els soldats ferits que els arribaven a un hospital de Turquia que ella dirigia no morien a causa de les ferides, sinó per les infeccions i malalties que contreien a l’hospital.
• Kate Sheppard (1847-1934): sufragista, Nova Zelanda. Les dones havien de poder votar. Nova Zelanda va ser el primer país on les dones van obtenir el dret a votar. ‘No creguis que un sol vot no serveix de gaire. La pluja que refresca el terra ressec està feta de simples gotes’.

 

I més enllà d’aquests llibres i per no fer aquest post massa llarg, us recomano:

• Tu sexo es tuyo (Sylvia de Béjar, 2005). Sóc súper fan d’aquest llibre. Ell també l’ha llegit.
• El timo de la superwoman. Un libro que no les gustará leer a muchos hombres (Mar Galtés i Esther Casademont, 2010). Evidències que en boca de dones que les han patit es converteixen en més que valuoses i de les quals s’aprèn.
• 70 películas sobre la situación de la mujer en el mundo que la Sonia Herrera comparteix en el seu bloc UnitedExplanations.
• Cómo ser mujer (Caitlin Moran, 2015).
• El dossier Crític Feminisme(s).