El mes de juliol ja és estiu per a nosaltres. No fem vacances encara, però sí fem vacances de Barcelona. De viure en la gran ciutat. I ja el primer dia ho notem i pensem: ‘Què malament s’ho munten els barcelonins. Amb lo bé que es viu al Maresme!’. De seguida ens apuntem al ritme del poble.  Al ritme de Canet. De poca gent, la justa, la que coneixes en dos dies. És difícil d’explicar. És una sensació alliberadora. És com si viure en el poble fos menys transcendental, com si ho reduís tot a respirar, sentir passar el temps sense masses pretensions, senzillament viure, ‘sin más’. Viure en una ciutat com Barcelona sembla ens obliga a ser importants, millor dit, a fer coses importants. En ciutats tan grans i conegudes has de seguir el ritme que t’imposa i no parar. No et pots permetre una tarda sencera sense fer res…

En canvi, en un poble com Canet, tot s’alenteix. I passes a ser més invisible. Més lliure. No m’imagino viure aquí tot l’any, no sé com seria. Una ciutat té molts avantatges també, i Barcelona m’agrada. Però un parell de mesos de desintoxicació a l’any no fan mal. En tot cas, permeten mirar de lluny, ubicar prioritats, projectar inquietuds i ser conscients de lo petits que som en realitat i lo que realment podem controlar de les nostres vides: pràcticament tot, sinó tot!

Qui ens diria a Barcelona que un dia entre setmana pot ser que se’ns facin les 21:00 de la nit mirant com volen estels, clavats en la sorra i sense cap mena de pressa. Tot i que al dia següent treballem i ens hem de llevar a les 6:30, no hi ha pressa. La posta de sol ens atreu més. El no ritme ens encaixa, ens senta bé ara… a tots! Això ho tinc clar… en un poble sortir al carrer a la nit després de sopar és com rentar-se les dents abans d’anar a dormir. Dia sí nit també acabes passejant per carrers foscos, sentint una orquestra de fons i nens jugant pels carrers i trobant-te granotes gegants, tranquil·les i immutables. Converses en menjadors amb finestres obertes de bat a bat, en contraposició a un silenci de motors. Només se sent una mica de vida, la justa. La resta, ja dorm. No cal.

La resta és invenció. La resta és imposició. La resta és por. Els urbanites busquem la solitud de la ciutat per amagar les nostres inseguretats i anar fent. Cal, de tant en tant, fer-se de poble i recuperar el sentit de tot plegat. I llavors, sí! Tornar a la ciutat essent tu mateix i transformant el canvi d’escala en una oportunitat per créixer, sobretot, com a persona.

Gràcies Canet per permetre’ns sentir-nos ‘de poble’ unes poques setmanes a l’any. Avui comencem vacances i encara ens perdrem més per les contrades d’Olot, Navarra, País Basc francès i Jacarilla. Bon estiu! Feliç desintoxicació de la gran (petita) ciutat.