Era el primer dia de P3. Ja era l’hora d’anar-lo a buscar. No sabia què és allò que feia bategar més ràpid el meu cor: si la curiositat, el neguit o l’emoció per saber com estaria. Primer cop en la nova escola, amb companys nous, tutora nova, espai nou. Tot nou. I tot sense nosaltres a prop. I en veure’l la meva sorpresa va ser una altra: 21 nens de 2-3 anys estaven tots asseguts amb la motxilla penjada esperant que els seus pares i mares els vinguéssim a buscar. Contents, tranquils… i asseguts! No m’ho podia creure. El meu fill no aguanta assegut, és molt inquiet i li agrada explorar. Com podia estar allà assegut? No em vaig reprimir en absolut i li vaig preguntar a la tutora per què estaven asseguts i si ho havien estat durant tota la jornada. Em va mirar amb certa consternació (la resta de pares estaven meravellats i satisfets que els nens estiguessin tan quiets i organitzats): ‘ja tenim a la mare que em donarà el curs amb preguntes rares; la que no ha pogut portar el seu fill a l’escola que volia i em qüestionarà fins i tot el color de les parets de l’aula’. La seva resposta, però, va ser comprensiva i em va justificar el motiu. Tot i no compartir-lo i no entendre’l del tot, vaig trobar una persona que es preocupava pel meu neguit i que l’entenia. Empatia i respecte. Una bona educadora i millor persona.

Nens jugant al bosc. Aprenent.

Però, tornant al tema: un nen de dos anys ha d’aprendre assegut en una cadira? Sempre en un espai tancat? Sense contacte amb la natura? O jugant, movent-se, saltant, tocant, experimentant, preguntant, qüestionant, compartint, emocionant-se…? Encara més. Només els nens de dos anys? I els de cinc? I els de deu? I els de quinze? I els de vint?

No entenc cap aprenentatge sense la possibilitat de moure’t, qüestionar, preguntar… I comparteixo moltes visions més o menys actuals (educació activa, Montessori, Waldorf, moltes autogestionades) que coincideixen en descriure els espais educatius com desmotivadors, poc flexibles i homogenis; i que, per tant, actuen transformant-los i adequant-los al seu model.

De P3 a P5, tot i haver cadires i taules, els espais canvien constantment: les cadires s’arraconen la majoria de dies, les taules s’ajunten i l’aula guanya en espais lliures, menys estàtics, més divertits. Però a partir de primària això canvia. De fet, a partir de primària sembla que això de jugar passa a un segon terme. Les aules es tornen rígides, com els continguts curriculars. Tot passa a ser qualificable, comparable, mesurable. Tots els estudiants han de saber el mateix i en la mateixa mesura. Les notes s’encarreguen d’establir barems i de situar a cada alumne en el seu nivell lectiu, tot i que aquest només avalui una part del seu coneixement i de les seves capacitats. I en aquest entorn d’homogeneïtzació i de competència i acceleració per aprendre, les aules es fan avorrides, estàtiques i classificadores. Els millors darrera i els que sempre troben més engrescador seguir el vol aleatori d’una mosca, davant, per controlar-los millor. Taules obedients mirant en direcció a la taula del mestre, ‘qui tot ho sap, qui mana, qui decideix què aprendre i quan’. Resulta poc alentador a més de poc enriquidor.

Naturalment, bons mestres poden convertir aules ‘arrenglerades’ i en perfecte angle recte, i aules poc lluminoses, en un espai màgic per aprendre. L’enfocament i motivació dels professors és clau. I qualsevol aula, per redissenyada que estigui, necessita de professionals que les sàpiguen explotar i que permetin als estudiants ser ells mateixos i aprendre constantment sense, pràcticament, ser-ne conscients.

Espai d’una escola dissenyada per Rosan Bosch.

Llum natural, taules rodones, mestres que es mouen per l’aula, alumnes que també ho fan, cadires sense propietaris fixes, espais flexibles on el moviment és possible i l’observació respectada. Sona a ciència ficció o a utopia, però això ja passa en algunes escoles, com és el cas de les que ha concebut la dissenyadora holandesa Rosan Bosch. Ella planteja canvis radicals dels espais educatius, lligats sempre a canvis de model educatius en escoles que el qüestionen i en proposen de nous. En un article al diari País el passat febrer de 2016, la dissenyadora ja insistia en que ‘El mobiliari a les escoles sí que importa’. Segons ella els estudiants han de poder prendre decisions des del moment que arriben a l’escola i escollir allò que més els interessa, ja que en el món actual ‘ja no serveix allò de treballar sota les directrius d’un cap; el mercat demanda perfils que sàpiguen pensar de manera independent i prendre la iniciativa sense por a equivocar-se’.

No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació, tot i que quan ho planteges a altres pares resulta que no tothom ho veu així. Confiar en la capacitat d’autoaprenentatge i en la curiositat dels propis nens per saber què aprendre i quan és massa arriscat per a molts d’ells, que consideren que els seus fills i filles necessiten algú que els ensenyi tot el que han de saber quan es consideri que ho han de saber. No quan ells estiguin preparats. No pot ser que el seu fill no sàpiga llegir tan bé com el del costat. Però no tots som iguals i no tots hem d’aprendre al mateix ritme. Si no podem assumir això, l’únic que podrem aconseguir és avorrir als que tenen més facilitats per aprendre i frustrar als que necessiten més temps. Però resulta que no tots som bons en lo mateix, això vol dir que aquell a qui li costen més les matemàtiques pot ser brillant en altres disciplines. Sinó, tots faríem el mateix i no és així, oi? Això sí, tots hem hagut de passar pel mateix patró per acabar fent, finalment, allò que volem fer i que se’ns dóna millor. I pel camí trobo s’han perdut moltes potencialitats i sobretot, molt entusiasme i passió per aprendre.

Escoles dissenyades per Rosan Bosch.

Recentment, el diari ARA ha recuperat aquest tema en el seu suplement ARA Criatures, Com seran les aules del futur?; i de nou, Rosan Bosch n’és la protagonista amb els seus espais redissenyats i pensats perquè els estudiants no perdin mai la curiositat, perquè s’ajudin, perquè col·laborin, perquè trobin en cada moment el que necessiten. Escoles on aprendre a ser millors persones, on arribar a ser ‘un mateix’ i on no perdre mai la curiositat.